L'adopció
internacional a Catalunya
El gran augment esdevingut en adopció internacional
durant la darrera dècada ha modificat el panorama social en l’àmbit de la família en la nostra comunitat. Durant els
darrers anys Catalunya ha anat esdevenint un dels primers països a nivell mundial en nombre d’adopcions internacionals,
tant en termes relatius com absoluts.
El nombre de sol·licituds per a dur a terme
una adopció internacional, va viure, any rera any, un espectacular ascens -de 940 expedients tramitats l’any 1997 a
2.200 l’any 2002 i 3.649 tramitats el 2004. Des d'aleshores hi ha hagut una devallada en les adopcions i, durant
l'any 2006 i 2007, també de les sol·licituds. Aquest canvi es deu a raons diverses, principalment relacionades amb els criteris
dels països d'origen dels infants.
Els infants adoptats per famílies catalanes són,
en l’actualitat, majortàriament provinents d’altres països del món. Mentre que l’adopció d’infants
nascuts en el nostre territori s’ha mantingut durant molts anys en xifres relativament estables i baixes.
L’experiència en el nostre país i en aquest camp
comença a ser llarga i ha ofert als professionals dedicats a l’atenció i formació de famílies adoptives i de sol.licitants
d’adopció, la possibilitat d’observar i començar a analitzar els temes que més preocupen, i aquells que requereixen
de l’ajut i l’assessorament tècnics, preveient alhora la demanda social que es generarà en els propers anys.
És sabut que els països dels que provenen els
infants adoptats internacionalment, són països mancats de molts recursos, i que els infants viuen freqüentement, abans de
ser adoptats, en situacions de greu precarietat. Les institucions d’aquests països són poc adequades i careixen sovint
d’allò més bàsic pel sà desenvolupament infantil. Els efectes de les carències i la insitucionalització són palpables
i es posen de manifest quan els infants són entre nosaltres.
Tots els estudis realitzats en països amb llarga
experiència en adopció internacional assenyalen les conseqüències d’aquestes primeres vivències de carència (tant física
com emocional) al llarg de la infància, sobretot en els menors que han estat adoptats a una edat superior als sis mesos
de vida –sabem que freqüentment és així i que difícilment l’adopció té lloc abans d’aquesta edat-, posant
l’accent en la necessària existència de serveis post-adopció que ajudin a cercar els recursos més adients en cada cas,
i en la clara i positiva influència dels programes post-adopció per a les famílies. La manca d’assistència a temps desemboca
en problemàtiques més greus i es generalitza a altres àmbits de l’infant, habitualment a l’escola.
L’èmfasi amb què els estudis tracten aquestes
problemàtiques és variable en funció de com i on s’ha dut a terme la recerca, i
analitzen àmbits diversos de la post-adopció centrant-se bàsicament en els següents aspectes:
§
la creació del vincle i la integració familiar
§
la salut física i psíquica de l’infant adoptat en països amb pocs recursos
§
problemes en els hàbits, derivats de la institucionalització
§
evolució dels infants al llarg dels primers anys després de l’adopció
§
problemes d’aprenentatge i en l’escolaritat
En tots els estudis hi trobem dues conclusions
bàsiques:
1) la necessitat de comptar
amb recerques actualitzades que ajudin a aclarir les dificultats dels infants i la dimensió de les mateixes, al llarg del
seu desenvolupament.
2) la necessitat de serveis
post-adopció als que les famílies puguin acudir des de l’inici de la seva parentalitat i al llarg de la criança.
Nombre d'infants adoptats, i països de procedència (2002-2006):
